La Bicicleta

La bici, una normal de passeig amb un canvi de cinc pinyons.
Va arribar amb mumare a Barcelona amb el ràpid de la Trans. Vaig anar a cercar-la al Port Vell. I allà jo. Mirant des de darrera les reixes veia com baixaven tira a tira del vaixell per la rampa. Tot despres d'haver cedit el pas a camions, furgonetes, i vehicles turismes.
La bicicleta a Barcelona. Semàfors, taxis, cotxes (que no són el mateix que taxis), un autocar que t'avança, carrils cap aqui, rotondes, velles que van a comprar el pa, més bicicletes i fum, bastant fum. Peatons per l'acera que et diuen que no pots anar per allà on van els peatons i gent amb cotxe que et diuen que no pots anar per allà on van els cotxes.
Tot això quan no portes els cascos amb la música i sona la darrera selecció aleatòria. Amb la música bategant dins el cap Barcelona té un altre caràcter. No és que sigui més amable sinó més relativa. Amb una Banda Sonora la visió de les coses canvia.
Ara acabo de mirar el recorregut diari que faig amb la bicicleta al Google Earth. Són concretament 6,7 Km. de pujada fins a la facultat de Belles Arts repartits en 30 o 35 minuts depenent dels semafors en verd. Uns altres tants de baixada fins a casa amb uns 20 o 25 minuts. En total surt una mitja de 50 o 60 minuts diaris de pura vida al carrer.
Els barris. Surto des del Raval, atravesso l'aixmple i em menjo quasi la meitat nord de la Diagonal.
Quan ho veus al mapa flipes i penses que Barcelona tampoc és tan gran en definitiva. Així és, apamantes els carrers a la mida de les teves forces. Li agafes un ritme diari a la ciutat que, a més, relaciones amb persones i personatges, carrers, histories, conceptes, ordenacions i plans urbanístics o músiques que sonen en estèreo pels altaveus del teu reproductor. Te n'adones de que estàs realment vivint la ciutat.
Algunes vegades penso com seria el meu recorregut si fos subterrani, o sigui, agafés el metro diariament per desplaçarme. Suposo que hauria de llegir el diari, repassar diariament també les grises cares aburrides de la gent. I per descomptat passar pel torniquet que et cedeix el pas si li dones una desena part de la T-10.
La llum del sol reflexada en els grans edificis i la llum de les ambulàncies, el soroll del vent intentant atravessar el so dels auriculars i el renou dels cotxes. Una barreja postmoderna que acabarà el dia que torni a la tranquilitat de Pollença amb el seu semàfor del poliesportiu.