Exclòs de prèstec Nº1, en proces

En procés. Sènia. Litografia

Si vos hi fixau, a la fotografia de l'escultura han sorgit com qui no vol la cosa tres nous llibres a la banda dreta, aquests tres seràn llibres ideals que tinc sempre present
- Els "Amors d'Ovidi"
- El "Manifest Comunista"
- I el darrer és el llibre que representa els llibres que no aconseguiré llegir mai perque la vida no em donarà temps.

Formigó amb pigments sobre formigó sec amb pigments

Projecte per escultura. Formigó sobre formigó sec amb pigments

La Bicicleta

La bici, una normal de passeig amb un canvi de cinc pinyons.
Va arribar amb mumare a Barcelona amb el ràpid de la Trans. Vaig anar a cercar-la al Port Vell. I allà jo. Mirant des de darrera les reixes veia com baixaven tira a tira del vaixell per la rampa. Tot despres d'haver cedit el pas a camions, furgonetes, i vehicles turismes.
La bicicleta a Barcelona. Semàfors, taxis, cotxes (que no són el mateix que taxis), un autocar que t'avança, carrils cap aqui, rotondes, velles que van a comprar el pa, més bicicletes i fum, bastant fum. Peatons per l'acera que et diuen que no pots anar per allà on van els peatons i gent amb cotxe que et diuen que no pots anar per allà on van els cotxes.
Tot això quan no portes els cascos amb la música i sona la darrera selecció aleatòria. Amb la música bategant dins el cap Barcelona té un altre caràcter. No és que sigui més amable sinó més relativa. Amb una Banda Sonora la visió de les coses canvia.
Ara acabo de mirar el recorregut diari que faig amb la bicicleta al Google Earth. Són concretament 6,7 Km. de pujada fins a la facultat de Belles Arts repartits en 30 o 35 minuts depenent dels semafors en verd. Uns altres tants de baixada fins a casa amb uns 20 o 25 minuts. En total surt una mitja de 50 o 60 minuts diaris de pura vida al carrer.
Els barris. Surto des del Raval, atravesso l'aixmple i em menjo quasi la meitat nord de la Diagonal.
Quan ho veus al mapa flipes i penses que Barcelona tampoc és tan gran en definitiva. Així és, apamantes els carrers a la mida de les teves forces. Li agafes un ritme diari a la ciutat que, a més, relaciones amb persones i personatges, carrers, histories, conceptes, ordenacions i plans urbanístics o músiques que sonen en estèreo pels altaveus del teu reproductor. Te n'adones de que estàs realment vivint la ciutat.
Algunes vegades penso com seria el meu recorregut si fos subterrani, o sigui, agafés el metro diariament per desplaçarme. Suposo que hauria de llegir el diari, repassar diariament també les grises cares aburrides de la gent. I per descomptat passar pel torniquet que et cedeix el pas si li dones una desena part de la T-10.
La llum del sol reflexada en els grans edificis i la llum de les ambulàncies, el soroll del vent intentant atravessar el so dels auriculars i el renou dels cotxes. Una barreja postmoderna que acabarà el dia que torni a la tranquilitat de Pollença amb el seu semàfor del poliesportiu.

Papasseit al port

Passejant pel Port Vell de Barcelona et trobes amb una escultura de Robert Krier en homenatge a Joan Salvat-Papasseit.
Aquest video és un document per elaborar un projecte d'intervenció escultòrica a l'espai públic. La música és d'ovidi Montllor recitant el mateix "Nocturn per acordió" que escriu Papasseit
Fent una reflexió crítica he fet una segona part on és contextualitza l'espai escultòric amb el públic que té l'oportunitat de contemplar-la. Raimon em serveix d'enllaç per fer realitzar aquesta visió.



JOAN SALVAT-PAPASSEIT / (BARCELONA 1894-1924)

NOCTURN PER ACORDIÓ:

Heus aquí; jo he guardat fusta al moll. / Vosaltres no sabeu / què és / guardar fusta al moll / però jo he vist la pluja / a barrals / sobre els bots, / i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de / l'angoixa; / sota els flandes / i els melis, / sota els cedres sagrats. / Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit / i la volta del cel era una foradada / sense llums als vagons: / i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop. / Vosaltres no sabeu / què és / guardar fusta al moll: / però totes les mans de tots els trinxeraires / com una farandola / feien un jurament al redós del meu foc. / I era com un miracle / que estirava les mans que eren balbes. / I en la boira es perdia el trepig. / Vosaltres no sabeu / què és / guardar fustes al moll. / Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells / -que són de tots colors / com la mar sota el sol: / que no li calen veles.

Joan Salvat-Papasseit

Un cos sense límits

26 d’octubre de 2007 – 27 de gener de 2008

La Fundació Joan Miró presenta Un cos sense límits, una mostra patrocinada pel BBVA i comissariada per Jean-Louis Prat, historiador de l’art. L’exposició vol ajudar a comprendre els canvis en la representació del cos humà en l’art del segle XX, un moment en què la figura humana deixa de ser únicament un retrat o un símbol de bellesa per convertir-se en una manera d’expressar emocions.

Un cos sense límits aplega més de 80 obres (pintura i escultura) realitzades entre el 1900 i l’any 2000 per 41 artistes representatius dels moviments artístics de les avantguardes: Maillol, Schiele, Dix, Matisse, Picasso, Miró, Duchamp, Chagall, Moore, Dubuffet, Basquiat, Fischl, Tàpies i Saura, entre d’altres.

Les obres exposades plantegen un recorregut iniciàtic en què trobem confrontacions, juxtaposicions i oposicions per mostrar la riquesa dels llenguatges artístics del segle XX així com les aportacions individuals de cadascun dels artistes.

L’any 1863, Manet pinta l’Olympia i obre un nou camí per a la representació de la figura humana en l’art. La model és una persona contemporània de l’artista, que es mostra sense vergonya a l’espectador. És un cos nu real, no un estudi d’acadèmia, un cos anònim que no representa divinitats antigues, sinó que expressa de manera rotunda la modernitat.

El nu, a partir d’aquest moment, deixa de ser idealitzat i comença a exhibir-se sense complexos. La bellesa deixa d’anar vinculada al formalisme per presentar nous cànons que permeten tota mena de revolucions estètiques i una nova llibertat creativa i expressiva.

Aquesta línia serà la que es mantindrà a partir d’aquest moment, i les variacions en la manera de representar el cos seran les que marcaran els canvis d’estil. Així, els expressionistes presenten un cos turmentat; els cubistes incorporen aspectes de les arts primitives; els surrealistes mostren el cos destacant-ne l’erotisme; i després de la 2a. Guerra Mundial, torna aquest cos turmentat amb artistes com de Kooning, Bacon o Freud.

Un cos sense límits convida l’espectador a un recorregut per la història de l’art del segle XX, un repàs al passat que permet aproximar-se a una sèrie de visions del cos que no deixen de sorprendre.

Land Art

Hombra d'ametller plena de pedres

Dibuix del Natural

Quadern realitzat amb les imatges de Flickr